Llum que agonitza

Etiquetes

Armana Miller, Hit, Hitchcock, Ingrid Bergman, Luz que agoniza

‘Luz que agoniza’, George Cukor, 1944

Aquesta nit he tingut un somni, una espècie de tràveling on retornava a Manderley. En el meu somni hi apareixien espectres, veus, esperits que em parlaven rere la nuca. M’he desvetllat sobresaltada a causa dels trons i la pluja. He tingut feina en tancar els porticons de fusta. El rebedor estava inundat.

Com que no podia dormir, temptada per una mena de morbositat somnífera, m’he posat a recordar films de terror psicològic i m’he espentat de valent al comprovar, aquí també, la postura que pren la nostra societat davant la por femenina.

M’ha vingut a la ment un film que vaig veure fa uns anys, ‘Luz que agoniza’ amb una sempre imponent Ingrid Bergman. L’argument és simple: una parella jove arriba a una casa vella antigament habitada per persones que ja han mort. Ella, tan intuïtiva i crèdula, comença a sentir veus, presències, quelcom l’incomoda, un pes que només la seva ment oberta arriba a percebre. Ell, racional i analític, completament absent als laments de la seva esposa, es mostra fred i dubtós fins al punt de fer-li creure que ha perdut el cap i que, òbviament, tot són imaginacions seves perquè ja ho tenen això les dones que es deixen endú per sentimentalismes i aleshores, és clar, molesten, oi? Potser és que està amb la regla o que no s’ha pogut controlar, pobreta, i com que està avorrida dibuixa fantasies. Tot això, alerta, se li suposa a Ingrid Bergman, no ho oblidéssim, una dona que, si vol, es menja amb patates al seu marit. El més greu és que aquest argument es repeteix a ‘Rebecca’, de Hitchcock, a ‘Sospecha’, del mateix director i a infinitats de pel·lícules actuals que, a banda de masclistes, com les del mestre de les rosses, són exageradament dolentes i mancades d’interès cinematogràfic.

Les dones, pobres de nosaltres, no sabem gestionar aquesta sensibilitat desbordant i els homes, grans contenidors de calma i paciència, han d’encarar aquesta situació i aguantar el tipus. No només em sembla una bajanada absurda el fet de dividir els sexes en tendències emocionals sinó que, si passa, considero encara més vergonyós que siguem reiteradament les dones les qui acabem recollint els plats trencats. No en tenim prou en sentir tietes mortes a les nits que, a més, dormim amb un senyor molt valent i coratjós al costat que no se’n vol creure ni una paraula.

Deixant històries fantasmagòriques a part, aquest model en els films de suspens el que demostra, un cop més, és la posició de la dona com a un ésser fràgil, vulnerable i poc racional. A més, s’hi afegeix, de nou, l’animadversió per tot allò emocional, intuïtiu i sensorial, com si raó i emocions fossin dues coses antagòniques. Aquest fet, tan crucial, marca definitivament les nostres relacions amoroses i sexuals perquè les delimita en dos grups totalment separats (homes i dones) i com que en tota divisió capitalista hi ha d’haver un guanyador i un vençut, l’home es col·locarà a sobre per dominar i la dona restarà a baix, dominada, fent el que s’espera que faci.

Vaig poder tornar a conciliar el son pensant, vés a saber perquè, en la darrera campanya tan demagògica del saló eròtic (ja ho té la nit que ens confon. Comencem amb Ingrid Bergman i acabem amb Armana Miller) i me’n vaig adonar que passava exactament el mateix. La pornografia és, principalment, un àmbit que miren els homes, justament perquè està construïda des de la seva (qui diu seva diu aparentment seva) visió mecànica, repetitiva, basada en la imatge clara i l’evidència més palpable de la sexualitat. Hi ha un altre tipus de sexe molt més eròtic, més sensual, que insinua sense mostrar del tot, talment com un fantasma, de fet, però que es reserva per un públic més ‘rosa’. Jo no sé si aquest tipus de sexe agrada més a les dones que als homes però el que sí que sé és que no ven i no ven perquè no es consumeix i no es consumeix perquè no interessa potenciar-lo i, tornem al de sempre, no interessa potenciar-lo justament per continuar reforçant una socialització capitalista i heteropatriarcal.

Però els fantasmes, les intuïcions i el poder energètic hi és, sempre hi serà. I hi ha dones, com la Bergman, que són llum, llum que agonitza.

Nòmades…

Etiquetes

Charles chaplin, El chico, el verano de kikugiro, Lost in translation, takeshi kitano

‘El verano de Kikugiro’, Takeshi Kitano

Fa de mal dir i de mal justificar quan et plantes i contestes ‘no, és que a mi no m’agrada treballar’. La gent et mira estranyada, inquieta fins i tot, com si haguessis dit una aberració prohibida o estiguessis malament del terrat. Et miren amb la mateixa expressió estupefacte quan dius que no tens massa clar ser sedentària i que, a voltes, entens els esperits nòmades. Bàsicament perquè la gent, moltes vegades, confonem els termes. El contrari de negoci és oci i no pas ganduleria, irresponsabilitat o manca d’interès per les coses.

Fa molt de temps que sé que no m’agrada treballar i no pas per falta de disciplina (me n’imposo prou jo mateixa i considero que és necessària en molts casos) ni perquè sigui incapaç d’apassionar-me (ans al contrari justament), sinó perquè penso que és antinatural i imposat quedar postrat en un mateix lloc de feina durant anys, en base a unes hores concretes (i mai unes altres), obeint ordres que, en comptes de venir de dins, vénen sempre de fora i, majoritàriament, afavorint un seguit d’individus que, moltes vegades, han perdut la noció del que tenen al voltant. És més, malgrat trobés la feina de la meva vida (un terme que ja de per sí em grinyola moltíssim) no podria satisfer-me eternament. M’encanta llegir, m’agrada el cine, l’art, les converses entre amics i les copes de vi de matinada, però cap d’aquestes coses em complau fer-les cada dia de vuit del matí a quatre de la tarda per norma i sistema. No, no funciono així. M’hi he adaptat? Em temo que sí, però recordo sovint (i per fortuna) que no em plau i que, per descomptat, no em dignifica per res.

L’anhel per descobrir, per observar, per comprendre i per absorbir el món és tan gran i tan ferotge que, en molts de nosaltres, s’imposa com un clam. No hem d’avergonyir-nos-en,  sinó reconèixer la nostra condició. Penso, sovint, en un film de Takeshi Kitano, ‘El verano de Kikugiro’. A priori, els protagonistes semblen personetes perdudes, rodamons, gent sense sostre que ha de fer-nos certa llàstima (un to que també adopten pel·lícules com ‘El chico’, ‘Lost in translation’ o ‘Luna de Papel’. Totes elles, per cert, centrades en relacions pseudopaternals). Lluny de tenir-los pena, però, hom descobreix, amb el temps, amb el bagatge i les revisions, que només són éssers humans sensibles i, sigui com sigui, la sensibilitat no encaixa, és un fet demostrat. Precisament, tot allò que viu de matisos i contradiccions acaba perseguit per la categorització, sempre tan faltada d’empatia.

‘El chico’, Charles Chaplin

Habitualment em passa al setembre que em veig com un d’aquests homenets amb la necessitat de voltar, de marxar sense rumb, d’obeir les meves normes instintives, d’estirar-me sobre la molsa i no posar l’alarma. I em sento propera a aquesta manera d’habitar el món quan brama la dona nòmada, la més creativa al capdavall. Que no ens enganyin: compromís, deures i lleialtat no han de significar, per forçar, neoliberalisme salvatge, alienació personal i monogàmia imposada.

Com va la feina? Quedo estorada de les vegades que arribem a preguntar-nos això uns als altres i com abandonem qüestions molt més crucials que, fins i tot, sentim pudor de formular. Que no se’ns mengi el capitalisme, almenys que no se’ns mengi als que no volem ser-ne cruspits.

Calia sentir el fil…

Etiquetes

oscar wilde, poesia, revolutionary road, sam mende

Revolutionary road, Sam Mendes

‘It is difficult not to be unjust to what one loves’, Oscar Wilde

Calia sentir el fil
per estrènyer el nus

Calia devorar-te amb gana
per notar-te a les entranyes

Calia avesar-me a tu
per contenir l’orgasme

Calia demanar-te un fill
per saber-me pla el ventre

Calia adorar-te el cos
per encetar l’al·lèrgia

Calia maleir el teu seny
per evocar la rauxa

Calia voler-te ben meu
per trobar-me tan sola

Calia esbatanar-ho tot
per sobreviure a les runes

 

També va caldre desfer el fil,
descordar el nus
digerir la fam
assossegar el desig
aplacar la mare
calmar la pell
deixar-te lliure
i resistir a les engrunes

Tot el que passa ens cal
com ha calgut, també, aquest poema nostre

 

Viatjar lleuger

Etiquetes

friedrich, gabriele romagnoli, Monjo vora el mar, viajar ligero, walt whitman

‘Ve a menudo a la casa de tu amigo, pues la maleza prolifera en un sendero no recorrido’
Emerson

Monjo vora el mar, Caspar David Friedrich

Fa uns dies que llegeixo un text molt bonic de Gabriele Romagnoli, ‘Viajar ligero’. Sempre penso que les coses passen per alguna cosa i arriben o marxen en el moment just, com un designi natural. Pensar d’aquesta manera és donar-li un sentit transcendental a la nostra vida, una espècie de missió, un assossec. És una forma, potser, de sentir-nos menys petits, menys vulnerables, més imprescindibles del que som realment. Quan un adopta aquest sistema de vida està acceptant la seva existència quasi com una religió, malgrat es manifesti com el més purista dels ateus. A vegades aquesta manera de percebre i percebre’ns és complicada i misteriosa perquè fer metafísica de la nostra realitat és molt complex, moltíssim.

L’obra de Romagnoli es mou una mica en aquest terreny i actua, en certa manera, d’equilibri. S’ha de saber deixar anar, diu ell, però sense por a aferrar-se, viatjar lleuger però apreciant l’entorn, procurar no emmagatzemar gaire i ser conscient, tanmateix, del poder implacable de la memòria.

Quin és el punt mig per a tot això? Thoreau va marxar a viure als boscos durant dos anys i advertia, després, en les memòries del seu viatge, que només qui que té valor per acomiadar-se del pare, de la mare i de l’amic pot emprendre un camí d’aquestes característiques. Christopher McCandless, però, en les seves rutes salvatges, va concloure que res, absolutament res tenia sentit si no podia compartir-se amb un ésser estimat. Caminar ens fa prendre distància i agafar perspectiva, però també ens allunya de casa, d’aquells que un estima i que al final, com deia Walt Whitman, són l’únic que realment importa. Sabrem tornar si anem gaire lluny? I si ens quedem on som, sabrem estimar-nos, descobrir-nos?

La por juga molt males passades, el sentiment de culpa és dels més pesants i el pànic a sentir-nos abandonats és pràcticament universal. Penso que és molt difícil deslliurar-se i desmuntar aquests mites que, justament, són els que enterboleixen la vista.

Potser, al cap i a la fi, es tracte, tan sols, de ser-hi quan cal i deixar-se guiar per la intuïció. Si ens falta res, sempre podrem buscar dins la nostra petita motxilla d’equipatge. Allà hi ha d’haver l’imprescindible. L’imprescindible per no caure, per no creuar la línia, per poder mirar el monjo, vora el mar, i trobar-lo bell, per contemplar des de lluny la seva silenciosa soledat i saber, amb força i seguretat, que no és pas la nostra, que és un quadre.

La manada…

Etiquetes

autobiografia, gemma gorga

AUTOBIOGRAFIA

Després de dir, desdir.
Després d’incloure, excloure.
Després d’anotar, oblidar.
Després de sumar, restar.
Després de fer, desfer.
Després d’estimar.
Després.
Què.

Gemma Gorga

Després d’estimar què? Què passa després? Què en fem de tot aquet amor que colpeja el pit?

Jo entenc perfectament que Gemma Gorga s’ho pregunti perquè potser no hi ha cosa més poderosa que una costum (i més esclava). És complicat canviar els rols, deixar d’esperar. L’amor passional és molt més simple que l’amistat, ho he pensat sempre. L’amor entre dues persones que bé podrien atraure’s sexualment (tant és el gènere) és de les coses més delicioses que poden succeir-nos, i de les més complexes… L’amistat demana una subtilesa, una elegància i un tacte finíssims. I quan parlo d’amistat parlo d’amor, perquè l’amistat és amor en estat pur, justament per això és un bé tan preuat.

Existeixen teories que sostenen que els humans es mouen també per manades, encara, i que és per culpa (o a causa) d’aquestes societats frontereres que ens passem la vida buscant els nostres companys i companyes de caça. A voltes, una persona ens atrau i, com una crida, ens encamina cap a ella. No entenem perquè, no hi ha indicis absoluts. Potser tan sols és un membre més, descarrilat, de la nostra manada que, vingut de lluny i inconscientment, ha aconseguit topar amb nosaltres. Només ha calgut mirar-nos per reconèixer-nos: un moviment de mans, el llenguatge de la pell, la veu…

La manada no s’escull, és quasi més implacable que la família –i molt més bonica sovint (i per sort)-.

Ahir prenia unes cerveses amb un bon amic a la rambla del Poble Nou. La terrasseta és preciosa i acompanyava… Parlàvem de viatges, d’anhels, d’alguna mort que ens havia sobtat i, sense paraules, recorríem aquesta amistat d’anys que fa molt temps ens va cridar i que hem anat polint i acceptant poc a poc. Potser és de les tasques més àrdues que he fet i practico: conrear les amistats, cuidar-les. 

Necessitem la manada com una sentència, sense remei, per caminar junts en solitari. Per això, quan un dels membres mor o es perd, els altres queden orfes, amputats de per vida. Sigui com sigui, mai serem capaços de reunir tots els membres (vés a saber on paren…) i potser per això, a vegades, algun neguit irromp a la nit, una insatisfacció, un desassossec… Enyorem els que falten sense conèixer-ne la seva identitat. Hi ha, però, quelcom meravellós en aquesta premissa: ens recorda, poèticament, que som animals, que no està tot perdut.

I desprès d’estimar, què?, es pregunta la poeta. Doncs després d’estimar només podem seguir estimant, transformant si cal. Quan s’ha estimat només es pot estimar més, així com les mares busquen sense treva els seus fills descarrilats.

Erupció…

Etiquetes

Ingrid Bergman, Rosellini, Stromboli

La paraula erupció prové del llatí eruptio, eruptionis que significa ‘sortida brusca’. Es tracte d’una de les derivacions del verb erumpere que no és res més que fer sortir violentament, precipitar quelcom de l’interior a l’exterior provocant una ruptura. Tal i com explota un volcà també ho fa la pròpia pell quan necessita escopir. Com podria un cos frenar la lava?

No era pas casual que Ingrid Bergman anés a parar a Stromboli, una illa rodona i bombada situada en mig d’un arxipèlag al nord de Sicília. Un poderós volcà com a protagonista s’erigeix imponent fent del poble un indret estèril, dur i exageradament auster. Rossellini, observant el paisatge, ho tenia ben clar quan hi va col·locar aquella bellesa sueca: dona i naturalesa a punt d’explotar.

Diuen que totes les anomalies tòpiques tenen a veure amb l’amor cap a un mateix i amb la pròpia imatge. La pell s’irrita quan no ens perdonem però també s’erosiona quan perd el contacte amb un ésser estimat. La pell que se sent sola plora per cadascun dels seu porus i la que se sent culpable es mostra bruta, corrompuda. Quan la situació dèrmica és greu, la persona s’aïlla i perd el contacte amb la gent, s’aparta precisament per mudar i abandonar antigues capes malaltes, com ho fan les serps. La hipersensibilitat, la ira o la separació traumàtica produeixen reaccions al·lèrgiques, ferides i sutures de tot tipus.

Quantes malalties parlen a través del cos i, tanmateix, ens condemnen a tapar-les amb antibiòtics, antisèptics i cortisona? La medicina occidental acostuma a taponar justificant que el mal és irreparable. I jo penso que cal actuar com ho havíem fet sempre, escoltant el cos, apartant-nos, canviant… Si s’ha de parar, es para. Si cal baixar del tren, es baixa. El món seguirà rodant quan emprenem la marxa. Hi ha animals que hivernen durant mesos i la primavera llueix per a ells, també.

Li passa el mateix a Bergman: crida, plora, s’enfada, renuncia, entra en còlera… Mai res apaivaga el reclam original. Només quan s’enfronta a la temible erupció, obrint-se pas per terres volcàniques, reconeix les pròpies demandes.

I és que hi ha moments, malgrat l’asfalt ens retingui, que cal buscar el propi arxipèlag al nord de Sicília i caminar descalços per endurir la pell. No hem de patir: nosaltres, com les serps, també sabem mudar.

Gana…

Etiquetes

Días sin hambre, Delphine de Vigan

“El punto en común para la gente que sufre la enfermedad es un gran apetito de vivir, de querer devorar la vida todo el tiempo”, señala. Y amplía: “No creo en el discurso sociológico que dice que hay una búsqueda estética en la anorexia. Puede estar presente, pero siempre se asocia a algo íntimo, una falencia que viene de varias generaciones de historia familiar. No estoy diciendo que sea culpa de los padres, es más complicado. Hay además una adicción en la anorexia, funciona como una droga”.

Delphine de Vigan

Des de que m’hi vaig veure immersa vaig intuir que el que feia anava molt més lluny d’un desig estètic i que el discurs de l’estar prim per estar a la moda era massa simple, fàcil. Podia molt ben ser, també, que jo no en conegués les causes perquè sempre que em preguntaven ‘quan fa que et passa, això?’ jo responia que un parell d’anys o tres. I no és així, gens. Això es porta a dins des de ben petits, i es gesta.

Fa un parell d’anys va caure a les meves mans una petita novel·la d’una escriptora francesa, Delphine de Vigan. A la portada hi deia ‘Días sin hambre’ i només això ja em va cridar l’atenció. Tant és que ja estiguis ‘curada’, tot el que té a veure amb menjar ens reclamarà a crits a persones com jo, són les engrunes que quedaran sempre de tot plegat. ‘Días sin hambre’ no és només un testimoni físic del que alguns han denominat ‘anorèxia nerviosa’, sinó una resposta als meus dubtes, a allò que em ballava pel cap.

Com podia ser que jo, amb tanta vitalitat com tenia, deixés de menjar? Com podia ser que una persona plena d’amor contés calories? Era possible que algú sensible es disseccionés davant del mirall, cada dia, cada trosset de greix? Doncs sí, perquè tot allò no tenia res a veure amb l’aparença, ni amb les convencions socials, ni amb despertar el desig dels homes. Tampoc amb les passarel·les o amb les altres dones. I és clar que no, i cal dir-ho ben clar i sense por, perquè moltes de nosaltres ens hem vist catalogades en una tipologia de trastorn que dista moltíssim de la realitat. La insensibilitat i incomprensió humanes vers el que és complex no té límits. És fàcil fabricar manuals de psicologia amb títols tan suculents com ‘Trastorns alimentaris del Segle XXI’, com si abans no passessin aquestes coses. Aleshores en deien ‘falta de apetito’ i receptaven pastilletes per fer venir la gana. Quin ridícul, mare meva…

Sé perquè un dia vaig deixar de menjar moltes coses. Per inseguretat paterna, per una necessitat imperiosa de control, d’ordre, per elegància, per ser més delicada, per volar… Vaig deixar de menjar segons què i segons quant per dir-me a mi mateixa que tenia seny, que dominava. Mai vaig mirar cap programa de bellesa, ni tan sols m’agradaven les models (no les coneixia, ni m’interessava aquest món.). Tampoc mai vaig pensar en el fet d’estar prima per agradar, com una meta. L’aliment esdevé brut, quasi impur, vulgar. La penitència ens fa prendre consciència de ser, ens fa sentir paradoxalment vius. Quines ganes de vida, quin desig de bellesa, quin crit desesperat… Un lament contingut al pit, un missatge que el món no encaixa.

És ben bé que el patriarcat és masclista fins i tot en això: no ho fem pels altres, no, és quelcom molt més intern, molt més profund del que sembla. Potser quan la societat entengui aquesta premissa podrà començar a lidiar amb els efectes.

Un dia, però, vaig sentir que s’havia acabat, com si hagués passat la tempesta. No calia seguir, podia estar tranquil·la. El camí sempre tindrà obstacles, però la meva mirada havia canviat. Puc assegurar, avui, que només l’amor ens salva de la malaltia, només l’art i l’empatia, el joc de grisos. La psicologia segueix retallant i fent estretes les nostres raons i, molt humilment, la majoria de gent que fa ús d’aquesta disciplina podria dedicar-se a vendre pipes.

La llibertat d’esperit arriba si la conreem. No cal deixar de menjar, no cal fer ni deixar de fer res, de fet. Només poder ser sinceres. És precís que parlem ben alt entre nosaltres, les dones…

Revelació

Etiquetes

constel·lacions familiars, Piedad Bonnett

Revelación

De niña me fue dado mirar por un instante
los ojos implacables de la bestia.
El resto de la vida se me ha ido
tratando inútilmente de olvidarlos

Piedad Bonnett

Sembla que quan ja n’has sortit, del ventre, no hi puguis tornar a entrar. Com si les mares ens expulsessin ja sense esma per retenir-nos, quasi foragitant-nos de mala gana. I desprès, au, espavilat! Potser és per això que, a molts, ens costa horrors tornar a casa, fer el camí a la inversa, el que ens du altre cop a la cova per resguardar-nos.

Fa un temps que he tornat a viure amb els pares. Temia el moment de l’impacte físic: la meva habitació, els llibres, l’olor dels llençols, les parets… Quantes constel·lacions han de formar-se per tal que una dona curi el dolor de la mare?

D’on ens ve aquesta vergonya insana? Quin mal hi he en voler tornar al ventre i viure-hi un temps? És que arriba un cert moment en el qual ja no hi tenim dret? Només dues coses hi ha segures: que morirem i que hem nascut, que som fills i filles. No s’és fill tan sols quan s’és un infant, sinó durant tota la vida, i és una tasca llarga, ben bé de formiga, la que recompon la ferida original, aquella que ens abandonà al món com si no hi hagués més remei i ens deixà sols, sempre sols, amb una ombra ambigua.

Quantes relaciones es veuen afectades pel simple fet de no haver sanat la infantesa? Quantes persones temen reproduir els dolors paterns? Quants homes hem d’estimar per perdonar al pare? Quantes dones hem de ser per deixar d’imitar la mare?

Avui que fa un mes que he tornat a casa m’adono com n’és de crucial reconstruir els lligams, entendre les sutures, fer-se forts en les ferides. Entenc que això és molt difícil de fer en la distància i que, en el millor dels casos, la majoria de nosaltres ens dediquem a tapar-ho. La proximitat física desvetlla la pell adormida, la posa en guàrdia i n’extreu tot el suc. Retrobant-nos tots a la mateixa guarida descobrim recons que desconeixíem. Que inútil és buscar a les branques d’un arbre allò que només podem trobar a les arrels…

Cal tornar a segons quins llocs, n’estic segura, encara que dolgui una mica. Cal mirar de nou els ulls de la bèstia, aquella que mai havia deixat de seguir-nos. Potser així, poc a poc, anar formant noves constel·lacions.

Amb els que un estima…

Etiquetes

walt whitman

‘El petó’, Fragonard

Hi ha una frase de Walt Whitman que em captiva enormement. Ve a dir una cosa així: ‘me he dado cuenta de que estar con los que uno quiere es suficiente’. I malgrat que sembla una reflexió molt senzilla, i ho és, també és cert que costa de discernir i que la premissa funciona exactament aixi: de cop te’n dónes compte. Potser ja fa temps que ho intuïes, però hi ha un instant exacte per a qualsevol canvi, el moment en el qual veus de manera clarivident que has de deixar de perdre el temps, de prejutjar, d’esmerçar esforços amb gent i coses que, simplement, no t’interessen. Obstacles que no ens deixen créixer.

Justament vivim en un sistema que ens empeny a tot el contrari: a fer el paper, a quedar bé, a aguantar, a interrogar-nos entre nosaltres, a fer córrer rumors i prejudicis. Un seguit de tendències que, al final, ens embruten i ens allunyen moltíssim del que realment som i necessitem. Penso, a més, que entre dones això s’agreuja perquè aquesta societat patriarcalment podrida ens força a una competència absurda que, a vegades, fa sortir el pitjor de cadascuna. Ja els hi va bé que fem la guerra entre nosaltres, que confonguem l’enemic i estiguem ben entretingudes amb gelosies, enveges i rancors mal curats.

Declarar-se la guerra és un desgast que ens deixa exhaustos: fer-se cabories, malpensar, culpar, buscar raons… una veritable feinada amb majúscules. Quan, com diu en Walt Whitman, ens adonem del que realment val la pena -cuidar-se, estimar-se, saber-se la propia grandesa i fugir de les hipocresies- aconseguim estar tranquils i fixar l’atenció en l’únic important: l’amor cap a un mateix, la condició indispensable per brindar amor als altres.

Crec que no es tracte tant de ser uns maleducats, de viure sense filtres o de parlar tal com raja, sinó més aviat de saber prescindir completament de les veus alienes, de comportaments tòxics que no ens pertanyen, d’aquells que ens empetiteixen i ens destrossen. Durant anys he patit aquestes coses, he procurat no fer enfadar a ningú i m’he preocupat del que els altres pensaven en base a les meves accions. Controlar-ho tot és esgotador. Ja n’hi ha prou, un ha de saber tancar el cercle i conviure amb la total tranquil·litat que les veus no callaran mai, però que hom pot decidir fermament no escoltar-les. Fer cas omís. Hi ha tanta bellesa al món…

Estic segura que només refugiant-nos en allò que apreciem, fent pinya, valorant el nostre cos i respectant els propis tempos tindrem la fortalesa necessària per apartar allò que no ens convé, sabrem identificar les trampes i reconèixer el camí que ens torna a casa, on viu la gent estimada. Té tota la raó el poeta: és més que suficient.

L’Art cura…

Etiquetes

Claudia Massin, David Foster Wallace, Instrumenatal, James Rhodes, L'aigua és això, Mireia Calafell

‘Els jugadors de cartes’, Paul Cézanne

És ben cert que les coses arriben quan han d’arribar, quan estem preparats per rebre-les.

Fa poc va caure a les meves mans un llibre extremadament intens, efusiu. Parlo d’Instrumental, una biografia que, sent sincera, em feia una mica de mandra començar: potser per massa efectista, massa personal (i què no ho és en realitat?), massa polèmica… Però una dona amb molt criteri me la va recomanar i, des d’aleshores, l’he devorat fins a quedar ben tipa, exhausta. Un nen violat, maltractat repetidament, esdevé un jove perdut: drogaddicte, trastornat completament, incapaç de refer-se… A James Rhodes el va ressuscitar Bach. La música clàssica el va fer connectar de nou amb el món, amb tot allò que importa, amb aquell nen trist que necessitava consol desesperadament. A James Rhodes el va salvà l’art, que és com dir que el va salvar l’amor. De fet, la música i el seu fill formen part del mateix axioma.

Deia Claudia Massin que ‘Quien fue dañado lleva consigo ese daño, como si su tarea fuera propagarlo, hacerlo impactar‘. I és així: el dolor ens fa cruels i només l’amor ens aplaca. El poema segueix així d’atrevit i punyent: ‘somos inocentes ante esto, como es inocente una helada cuando devasta la cosecha: estaba en ella su frío, su necesidad de caer‘. Aquesta és, per a mi, la principal veritat. Quan James Rhodes descuidava a amics i companys no era culpable del tot. Quan ferim des de la pròpia ferida no podem culpabilitzar-nos-en eternament. Amb això no vull dir que haguem d’al·ludir responsabilitats, sinó més aviat que el judici crònic no serveix absolutament de res. Arribar a aquesta conclusió té un preu i el peatge és car: ens voldran senyalar amb el dit, ens castigaran i alguns ens ho posaran ben difícil. A vegades, però, no cal rebatre més, només trobar el camí planer, el bàlsam. És una feina àrdua desprendre’s de les toxines.

Penso que fer-se gran deu ser això: suar, expulsar i abandonar les pellofes. Ens han educat per aguantar, per fer la bona cara i callar. Però sé del cert que només sent honestos podrem viure sense trasbalsos. Provoca pànic haver de rebutjar, haver d’apartar i imposar-nos. Arriba un punt, però, que es fa inevitable.

Fa poc vaig tornar a escoltar el discurs de David Foster Wallace, ‘L’aigua és això’. Tan de bo algú m’hagués parlat així quan vaig començar la carrera. Que el coneixement t’ha de fer més humà, més fort, implacable. Saber què és el que importa: l’empatia, la paciència, la humilitat… Que tota aquesta cultura no val res si només s’emmagatzema, que com deia Mireia Calafell: ‘Tot sobra en aquest vers si no et retorna a casa’.

L’altre dia recordava unes classes de repàs que vaig donar fa anys (com bonament vaig poder) a un noi que es preparava pels exàmens de batxillerat. Em ve al cap una sensació de frustració, de no saber-me explicar bé, de no ser capaç de fer-li entendre segons quines coses. Normes que, evidentment, a mi tampoc m’apassionaven gens i a les quals, m’aventuraria a dir, no trobava cap tipus d’utilitat. Un dia vam obrir un llibre d’història de l’art que jo duia a sobre. Miràvem obres de Munch, algunes de Cézanne… I aleshores va esclatar la passió -quan havia d’arribar, i no abans- i ell va despertar. M’impressionarà sempre la seva manera de mirar el color, les textures, com el dibuix el colpia davant meu. Perquè l’art ens cura, té el poder de guarir. Jo sempre ho he cregut així.

Penso que tota aquesta tasca vital requereix d’un esperit sòlid. A mi em costa i ho oblido amb facilitat, però ho tinc clar i em dóna força quan hi reflexiono: només allò que estimem ens farà lliures. És crucial fer la tria.

No perdem el temps amb merda, que n’hi ha molta.